Gerard Alonso en català

2010-05-10T03:47:00.000-07:00

Salvador Espriu

Publish at Calaméo or browse others.

avantguardisme (surrealisme+ex:pag.218)

2010-04-11T04:27:00.001-07:00

avantguardisme (surrealisme+ex:pag.218)

Publish at Calaméo or browse others.

pag. 204 1 i 4 + poema

2010-02-21T02:10:00.000-08:00

Visions i cants de Joan Maragall

Publish at Calaméo or browse others.

Visions i Cants de Joan Maragall

2010-02-20T21:16:00.000-08:00

Ex:5. pag:202
Assenyala els poemes de <> que s´hacosten mes per la forma de la poesia popular. Justifica la teva tria (num. de silabes i tipus de estrofa).

``El compte Arnau`` i ``La fi d´en Serrallonga``
Perque tan un com laltre i apareixen apariats (estrofa de 2 versos que apareix com a tornada, d´aqui en surt allò que s´en diu de dites i refranys), per la rima fàcil (terme despectiu que s'aplica a la rima basada en terminacions gramaticals, és un recurs conscient de l'autor, per provocar un efecte d'atenció en el receptor, per manca d'una altra paraula que s'escaigui en el vers o per remarcar una acció o situació).

Ex: Trieu un poema per persona i expliqueu-ne el contingut amb les vostres paraules

CANT DE NOVEMBRE
El vermell dels arbres,
encès per la posta - dels sols hivernals,
delita i penetra
lo mateix que aquells verds primaverals.
Germans, alcem els cors, que tot és bell,
el verd i el vermell!
Alcem els cors cantant la vida entera
amb els brots i amb les fulles que se'n van;
gosem el dia sens mirar endarrera,
sense pensar amb els dies que vindran.
Gosa el moment;
gosa el moment que et convida,
i correràs alegre a tot combat:
un dia de vida és vida;
gosa el moment que t'ha sigut donat.
No t'entristeixin, doncs, els funerals novembres,
ni planyis mort lo que ha tingut ple ser...
De plànyer és el donzell que ajeu sos membres
ans d'haver-los cansat en el plaer.

Simplement ens representa la seva manera de veure la despedida de la tardor juntament amb la de el novembre i la arribada de l´hivern tractan-hi amb el tema de la natura.

Ex: Expliqueu amb les vostres paraules el contingut del poema de l’exercici 3 de la pag 204.

El poeta projecta els seus sentiments amorosos utilitzant temes naturals relacionats mes centradament amb el tema dels arbres, de estacions i animals.

Oda a la pàtria - La Renaixença

2010-02-15T04:43:00.000-08:00

Aquí deixo el que em faltava de la Renaixença.

Oda a la pàtria - La Renaixença

Publish at Calaméo or browse others.

Exercici 1 - Narcís Oller i Àngel Guimerà

2010-02-07T12:20:00.000-08:00

Dolors, ho tenia tot mal penjat, ara ho penjo tot un altre cop bé. De moment et deixo aquest exercici.

Exercici 1 - Narcís Oller i Àngel Guimerà

Publish at Calaméo or browse others.

Angel Guimera Ex.3

2010-01-27T11:21:00.000-08:00

Ex.3 Angel Guimera

Publish at Calaméo or browse others.

Treball de la Renaixença per escrit

2010-01-27T07:46:00.000-08:00

Recordo que nosaltres em fet el exercici de la renaixença en un full per escirt ja que a la sala de ordinadors no estava equipada adequadament

1.Pàg. 164, núm. 10 i 11 i Pàg 179, núm. 1,4,5,6,7 i 9

2010-01-25T07:46:00.000-08:00

Aquí deixo les activitats, no em deixava penjar-les amb el calaméo.

1. Pàg. 164, núm. 10 i 11.

10.

Hurí: Les bellísimes dones que que segons la creença musulmna viuen al paradis fen companyia als benaventurats, sempre son verges.

Guimera fa apareixer un personatge mestís ja que ell es considerava mestis. La seva mare erade les illes canáries i el seu pare català (del Vendrell).

11.

El fragment de la obra anterior es considerat trajédia romàntica perqué els personatges actuen segons els seus sentiments i impulsos per ser feliços amb la persona que estimen.
En canvi aquest últim fragment de la obra Maria Rosa es considerat un drama realista perqué l’argument podria ser perfectament real i podria passar-nos a nosaltres.

Pàg 179, núm. 1,4,5,6,7,9

1.

Brancal: Pedra col•locada a la part inferior de la porta; llindar

Saca: Sac més gros que el normal.

Trajiner: Persona que transporta mercaderies

Musc: Color fosc, morat

Enlluernar: No deixar veure a causa d’una llum

Cautelós: Persona que actua amb prodencia

4.

l’Oleguer matinava cada día per trobar compradors per les mercaderies pero si els compradors no matinejaven, entrava ràpidament al magatzem i esperava allà pero anava amb compte perqué ningú li robés res.

Prier deixava als compradors valorar la mercaderia ells mateixos i quan veia que era el moment sortia cautelós

5.

Oleguer matinava i anava davant la porta a veure passar els veïns. Línies 1-12.
Oleguer deixava als pagesos que toquesis la seva mercaderia i sortia del magatzem. Línies 13-25.

6.

La historia d’un mercader que espera cautelós al magatzem als seus clients.

7.

- Narrador omniscient.
- Tercera persona.

9.

de l’una mà a l’altre com rajolí d’or
Part real: blat
Part ireal: rajoí d’or

Dreturer i cautelós com l’aranya de l’albenc
Part real: Oleguer (dreturer i cautelós).
Part ireal: aranya de l’albenc.

Exercici 3 - Oscar Hernández

2010-01-24T14:07:00.000-08:00

Narcís Oller - Oscar Hernández

Publish at Calaméo or browse others.

2010-01-21T01:39:00.001-08:00

Exercisis Jacint verdager pag 160

Publish at Calaméo or browse others.

Fet per Gerard Alonso i Oscar Hernández

Oda a la Pàtria

2010-01-20T00:29:00.000-08:00

Aquí està l'activitat 1 sobre l'Oda a la Pàtria (individual).

Oda a la Pàtria

Publish at Calaméo or browse others.

Fet per Arnau Gaona Borastero

Oda la patria exercici 2

2010-01-14T01:51:00.000-08:00

Text 3
Vingué la festa dels Jocs Florals d'aquell any, el 1877, vaig fer-hi cap i (...) A la nit, empès pels companys del Cafè Espanyol, vaig assistir també al sopar;(...) arribà l'hora dels trinquis i... oh, vergonya meva!... d'un a un van aixecar-se tots els comensals, brindant, recitant o llegint, menys jo, "l'intrús", l'únic autor allí desconegut, amb tot i haver omplert tantes resmes de paper en aquella llengua, que havia estat per a mi l'única que podia donar als nous companys meus allí triomfants "la merescuda glòria a què "estúpidament" renunciava escrivint en català!"
L'últim baluard de la fortalesa que em tenia empresonat, anava doncs a caure. Jo no volia renunciar a assistir, en el successiu, a festes per a mi tan encisadores com aquelles; però tampoc volia passar-hi les hores d'encongiment i vergonya que en aquella vaig patir. No hi havia doncs més remei que guanyar-me el títol necessari.
(...)
Un cop a casa, remogut com hi arribava, aquella nit vaig somniar molt. Vaig veure finalment clar, que entre l'escriptor i la seva llengua nadiua hi ha un nexe tan estret que no té substitució possible; que seria, per tant, inútil tot esforç que seguís fent per cisellar la frase castellana amb la sobrietat, força i soltesa que mostraven els meus compatriotes escrivint en català; que si el territori de la nostra llengua és bon tros més petit que el de la majoria dels altres idiomes, no per això em de renegar-la ni deixar de conrear-la amb aquell amor i aquell entusiasme de què ens han deixat gloriós exemple els nostres clàssics, ni creure, tampoc, que en els jardins petits no hi poden esclatar flors de tanta exquisitat, ufanor i durada com les que pugui donar el jardí més gran.
(...)
Mes si tota aquesta transformació de criteri em duia a detestar allò abans fet i a admirar més i més els fruits dels més inspirats novells companys meus, no per això sabia perdre la ridícula temença d'escriure en una llengua de gramàtica que jo no havia estudiat (com si per a ensenyar-me-la a parlar ho haguessin fet posant-me el llibret sota els ulls), ni desfer-me d'aquella pusil•lanimitat o basarda ingènita que sols els de casa em coneixien i que tant m'ha travat tota la vida en tots els meus camps d'acció social.
Per això, sens dubte, vaig passar-me encara ben prop d'un any sense ni assajar d'escriure una ratlla en català i ni sé quan m'hi hauria atrevit si no em dóna el rampell de fer una broma.
Narcís Oller: Ob. cit.
Aquests darrer text de les Memòries correspon a l'època en què Oller ja ha conegut a molt dels escriptors catalans més importants del moment i fins i tot ha participat en les seves tertúlies, però, com hem llegit, encara no havia escrit res en llengua catalana.
El Jocs Florals de 1877 van ser especialment importants ja que Verdaguer va guanyar el premi extraordinari que concedia la Diputació de Barcelona amb el poema L'Atlàntida que li valgué el reconeixement unànime com a gran poeta dintre i fora de Catalunya i Àngel Guimerà, que encara no era conegut com a dramaturg, fou proclamat Mestre en Gai Saber.
La broma a la qual es refereix al darrer paràgraf consistia en la presentació als Jocs Florals de 1878 d'una narració escrita per ell i per Yxart, en què de forma anònima volien fer una petita burla a un company que atorgava un premi a la millor novel•la de costums pagesos.
1. Quins són els plantejaments que empenyen Narcís Oller a escriure en llengua catalana? Et semblen convincents?
La burla a un company de forma anònima ,amb la col•laboració de Yxart , per haver guanyat un premi a la millor novel•la de costums pagesos. No ja que si voile començar a escriure en català aquesta no era la forma més apropiada per ha fer-ho.
2. Per quins motius triga tant a començar a escriure en llengua catalana?
Desde 30 anys escrivia en castellà fins i tot en les seves notes personals. La conversió al catalanisme cultural vingué per part de Josep Yxart i de J. Riera i Bertran. Aquests l'introduiren en els cercles literaris renaixentistes. L'impacte que li provocà la magnificència dels Jocs Florals del 1877 acabaren de decidir Oller a escriure en català:

Text 5
¿Quin profit ne traurem de parlar-li de manera que no ens entenga? ¿Què significarà per ell tot lo que no sàpiga que és? Al poble que no sap lo que vol dir la paraula "filantropia" ¿per què no se li ha de dir "caritat"? Al poble que no sap lo que vol dir la paraula"psicologia" ¿per què no se li ha de dir "estudi de l'ànima"
Frederic Soler. Cuentos de la vora del foch. 1867.
1. Penses que la situació general de la gent d'avui és comparable quant al desconeixement de lèxic culte o especialitzat a la que descriu Frederic Soler?
No , ja que , excepte alguna gent gran , totes les persones que surten de escola tenen uns mínims de llegir i escriure. Encara que sempre hi ha una petita part de incultura (referent a la societat europea que ens envolta en el àmbit mes general).

By Ricard Vila

Aquí el meu treball de la decadència:

2009-12-21T13:59:00.000-08:00

Decadència part B/Oscar Hernández

Publish at Calaméo or browse others.

2009-12-21T11:26:00.001-08:00

La decadencia part b)

Publish at Calaméo or browse others.

fet per GERARD ALONSO

2009-12-17T01:38:00.000-08:00

Click aquí per veure el document penjat a Calaméo.

Fet per : Arnau, Gerard, Oscar i Ricard

2009-11-23T11:02:00.001-08:00

Tirant Lo Blanc

La bella Agnès: quines són les virtuts que posseeix? Heu de llegir el primer paràgraf. Al segon hi trobareu una expressió que ho resumeix tot, quina?

“Agnès és la més agraciada donzella que jo hagi vist mai. Aquesta elegant dama, si bé portava vestits que valien el preu d'una ciutat, no pensava sinó a donar-los, així com les joies i les altres coses que ella tingués: de tan gentil condició era!”

“Gran vàlua, tant en llinatge com en molta bellesa, gràcia i saber, com en totes aquelles altres virtuts que es deixen reconèixer en un cos més angèlic que humà”

Carmesina: al primer paràgraf s'explica com se n'enamora Tirant. Segur que ho podeu relacionar amb una de les característiques de l'amor que heu vist a la pàgina anterior. Quina característica física de Carmesina atrau més a Tirant?

L'amor virtuós: Que s'esdevé quan un senyor "molt favorit e cavaller molt virtuós" estima una donzella, per la qual fa danses, justes i batalles. És el tipus d'amor que s'acosta més al dels trobadors.

Tirant es sent atret per els majestuosos pits de la princesa, que centren la seva atenció en la seva primera encontra amb el rei.

Ara podeu mirar quina concepció general de l'amor domina a la novel·la. En el primer cas, parla el senyor de Vilesermes, enamorat de la bella Agnès. El segon i el tercer es refereixen a Tirant. Torneu a la pàgina anterior i relacioneu el que acabeu de llegir amb les característiques de l'amor de què parlen els tres primers paràgrafs.

"l'amor és una passió que comença amb la contemplació de la bellesa de l'altre sexe". TIRANT LO BLANC

Tenim, doncs, la bellesa. I la mirada de l'enamorat com a primer pas per introduir-se en el camí de l'amor. Però l'amor és una passió, i això vol dir també patiment. L'amor comportarà, per tant, un grau elevat de sofriment i serà viscut i descrit com una malaltia. TIRANT LO BLANC

com el lliurament (sobretot espiritual) i l'obediència a la persona estimada COMTE DE LES VILESERMES

AMOR A DISTÀNCIA

Penseu un moment en la vostra pròpia experiència. Us sembla que actualment funciona algun tipus d'amor de lluny?

Actualment les relacions a distancia son més fàcils gràcies als diferents avenços tecnològics, com el telèfon o l’internet. En canvi en l’època de Tirant ho trobo molt difícil ja que l’únic mètode de comunicació eren les cartes, i aquestes podien trigar mesos a arribar.

Quines diríeu que han estat les relacions més reeixides? Per què?

Les relacions més reeixides han estat aquelles que en la novel·la han arribat a realitzar l’acte sexual. Però entre aquestes que consideraríem que són: Tirant i Carmesina, Diafebus i Estefania i l’emperadriu i Hipòlit. Les dues que es poden considerar verdaderament correspostes son les de Tirant i Diafebus, els quals abans realitzen unes noses cegues per demostrar el seu amor.

Els trobadors

2009-11-23T08:25:00.000-08:00

- Copieu el sirventès que Guillem de Berguedà féu a Ponç de Mataplana. Expliqueu-ne el contingut i justifiqueu la pertinença al gènere:

I
Cansoneta leu e plana,
leugereta, ses ufana,
farai, e de mon Marques
del traichor de Mataplana,
q'es d'engan farsitz e ples.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
II
Marques, ben aion les peiras
a Melgur depres Someiras,
on perdetz de las dentz tres;
no.i ten dan que las primeiras
i son e non paron ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.

III
Del bratz no.us pretz una figa,
que cabreilla par de biga
e portatz lo mal estes;
ops i auria ortiga
qe.l nervi vos estendes
.A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.

IV
Marques, qui en vos se fia
ni a amor ni paria;
guardar se deu tota ves
qon qe.z an: an de clar dia,
de nuoitz ab vos non an ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.

V
Marques, ben es fols qui.s vana
c'ab vos tenga meliana
meins de brajas de cortves;
et anc fills de crestiana
pejor costuma non mes.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.

Traducció:

I
Cançoneta lleu i plana,
lleugereta, sense pretensions,
jo faré del meu Marquès,
del traïdor de Mataplana,
que és d'engany farcit i ple.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.
II
Marquès, bé hagin les pedres,
a Melgur, prop de Someires,
on perdéreu tres de les dents;
no tenen cap dany que les primeres
encara continuen allò i no ho sembla gens.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.

III
Pel braç no us dono una figa,
que sembla cabiró de biga
i el porteu mal estès;
es necessitaria ortiga
que el nervi us estengués
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.

IV
Marquès, qui en vós confia
no té amor ni companyia;
ha de gaurdar-se sempre
en qualsevol ocasió: sigui de dia
i de nit no vagi en vós de cap manera.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.

V
Marquès, és ben boig qui es vana
de fer migdiada amb vós
sense calces de cordovà;
i mai fill de cristiana
pitjor costum no ha permès.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.

Justificació:

Possiblement el sirventès que figura en més antologies de la literatura catalana sigui "Cansoneta leu e plana" (1172). Es tracta d'una composició contra Ponç de Mataplana que es pot considerar modèlica en diversos aspectes. En primer lloc, des del punt de vista del lector actual, pràcticament no necessita traducció, és una mostra evident de l'anomenat "trobar leu" que s'acosta a la poesia popular. Té, a més, una estructura temàtica molt equilibrada: en les tres primeres estrofes se centra en el lamentable aspecte físic de Mataplana i les dues darreres critiquen la seva moralitat. I al llarg de tot el sirventès, els dos versos del refrany que exposen el motiu principal: la poca fiabilitat (la traïdoria, l'engany) com a característica principal del personatge. En conjunt, però, el que cal remarcar és que possiblement aconseguí allò que pretenia: fer de Ponç de Mataplana un personatge còmic, ridícul, grotesc; i no hi ha res més efectiu per aconseguir la desqualificació d'algú que fer que la gent no se'l prengui seriosament. Així doncs, aquest personatge amb un braç immòbil, amb una boca desdentada i amb uns costums llicenciosos ha perdut, possiblement, el respecte de tothom. I tot això sense necessitat de fer servir la duresa amb què Berguedà s'acarnissava amb el bisbe d'Urgell.

- Copieu el plany que Guillem de Berguedà féu a Ponç de Mataplana. Expliqueu-ne el contingut i justifiqueu la pertinença al gènere.

I
Consirós cant e planc e plor
pel dol qe.m a sasit et pres
al cor per la mort Mon Marqes,
En Pons, lo pros de Mataplana,
qi era francs, larcs e cortes,
e an totz bos captenimens,
e tengatz per un dels melhors
qi fos de San Marti de Tors
tro...et la terra plana.
II
Loncs consiriers ab greu dolor
a laisat e nostre paes
ses conort, qe no.i a ges
En Pons, lo pros de Mataplana;
paians l'an mort, mais Dieu l'a pres
a sa part, qe.l sera garens
dels grans forfatz et dels menors
qe.ls angels li foron auctors,
car mantenc la lei cristiana.

III
Marqes, s'eu dis de vos follor,
ni motz vilans ni mal apres,
de tot ai mentit e mespres
c'anc, pos Dieu basti Mataplana,
no.i ac vassal qe tan valges,
ni qe tant fos pros ni valens
ni tan onratz sobre.ls aussors;
jas fosso ric vostr'ancesors;
e non o dic ges per ufana.

IV
Marqes, la vostra desamor
e l'ira qu'e nos dos se mes
volgra ben, se a Dieu plages,
ans qu'eissisetz de Mataplana,
fos del tot pais per bona fes;
qe.l cors n'ai trist e.n vauc dolens
car no fui al vostre socors
qe ja no m'en tengra paors
no.us valges de la gent truffana.

V
E paradis el luoc melhor,
lai o.l bon rei de Fransa es
prop de Rolan, sai qe l'arm'es
de Mon Marqes de Mataplana;
e mon joglar de Ripoles,
e mon Sabata eisamens,
estan ab las domnas gensors
sobr'u pali cobert de flors,
josta N'Olivier de Lausana.

Traduccio:

I
Consirós canto, planyo i ploro
pel dolor que m'ha pres i s'ha emparat
del meu cor per la mort de Mon Marquès,
En Ponç, el noble de Mataplana,
que era franc, liberal i cortès
i amb tots els bons capteniments,
i tingut per un dels millors
que hi hagué de S. Martí de Tours
a [Lleida] i la terra plana.
II
Grans angoixes amb greu dolor
ha deixat, i el nostre país
sense consol, car ja no existeix
Ponç el noble de Mataplana:
pagans l'han mort, però Déu se l'ha endut
al seu costat i li serà indulgent
dels pecats, grans i petits,
perquè els àngels li foren testimoni
que mantingué la llei cristiana.

III
Marquès, si vaig dir de vós follies
i mots vilans i mal apresos,
en tot he mentit i errat,
car mai, des de que Déu bastí Mataplana,
no hi hagué vassall que tant valgués
ni que fos tan noble ni tan valent,
ni tan honrat sobre els més elevats,
per molt rics que fossin els vostres avantpassats;
i no ho dic gens per ufana.

IV
Marquès, el vostre desamor
i l'ira que es mesclaren entre nosaltres dos
bé voldria, si a Déu hagués plagut,
que abans que eixíssiu de Mataplana
s'haguessin convertit en completa pau i bona fe;
ja que en tinc el cor entristit i n'estic adolorit
perquè no vaig acudir al vostre auxili;
car la por no m'hauria impedit
ajudar-vos contra la gent enganyosa.

V
Del paradís al millor lloc,
allà on el bon rei de França es troba
prop de Rotllà, sé que l'ànima està
de mon Marquès de Mataplana;
i el meu joglar del Ripollès
i també el meu Sabata junts,
són amb les dames gentils,
sobre una catifa coberta de flors,
al costat d'Olivier de Lausana.

Justificació:

Amb motiu de la mort de Ponç de Mataplana el 1185, Guillem de Berguedà li va dedicar un plany que es considera dels més sincers que es poden trobar en la literaura trobadoresca. Fugint dels esquemes convencionals, el sempre orgullós Berguedà s'acusa -i no en tenia necessitat- d'haver mentit en tot el que havia dit anteriorment sobre Mataplana, de no haver anat en auxili seu en el moment de la desgraciada mort i, a la darrera estrofa, desitja que el seu destí sigui una mena de paradís terrenal -molt diferent del concepte de cel ortodox- en què Mataplana es trobi amb els amics del trobador que ja són morts i amb aquells herois inqüestionables a l'època, i sense que faltin unes "dames gentils" perquè la felicitat sigui completa. Potser, doncs, els sirventesos anteriors tenien molts components de pura retòrica? Realment el trobador era un personatge que en casos extrems tenia necessitat de motrar la seva noblesa? Podia compensar amb aquest plany, d'alguna manera, el mal que abans havia causat al seu enemic?

- Busqueu informació sobre la vida del trobador Guillem de Cabestany i feu-ne el resum.

Especialment famós per la seva vida, de la qual no es coneixen gaires detalls contrastables. La vida que figura en els Cançoners després de la seva mort va ser al·ludida, repetida o ampliada per Petrarca, Boccaccio, Stendhal..., encara actualment és matèria literària, per exemple, hi ha un capítol sencer -50 pàgines- a El Unicornio (1965) de Manuel Mujica Laínez, que l'amplia i refà en el context de la novel·la. Llegiu ara la traducció de la vida del trobador que figura en els Cançoners:
Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que limita amb Catalunya i amb el Narbonès. Fou un home molt agradable en la persona, i molt famós en armes, cortesia i servei. I hi havia en la seva comarca una dama que es deia na Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble i ric, dolent, brau, ferotge i orgullós. I Guillem de Cabestany estimava la senyora per amor, i sobre ella cantava i feia les seves cançons. I la dama, que era jove, gentil, alegre i bella, l'estimava més que res al món. I això fou dit a Ramon de Castell Rosselló; i ell, com home irat i gelós, investigà el fet i va saber que era veritat, i va fer guardar l'esposa. I un dia, Ramon de Castell Rosselló va trobar Guillem de Cabestany que passejava amb poca companyia, i el va matar; li va fer treure el cor del cos i li va fer tallar el cap; i va fer portar el cor a casa seva, i també el cap; i va fer rostir el cor tot posant-li pebre, i el va fer donar a menjar a la seva esposa. I quan la dama el va haver menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: "Sabeu què és això que heu menjat?" I ella digué: "No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa." I ell li digué que era el cor de Guillem de Cabestany allò que havia menjat; i, per a que ho cregués millor, va fer portar el cap davant d'ella. I quan la dona veié i sentí això, va perdre la vista i la oïda. I quan tornà en si va dir: "Senyor, m´heu donat tan bona menja que mai més no en menjaré d'altra." I quan ell sentí això, va córrer amb la seva espasa i volgué donar-li al cap; i ella va córrer cap a un balcó i es deixà caure a baix, i així va morir. I pel Rosselló i per tota Catalunya va córrer la nova que Guillem de Cabestany i la dona havien mort tan traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem a menjar a la dona. Fou molta la tristor per totes les comarques; i la queixa va arribar al rei d'Aragó, que era senyor d'en Ramon de Castell Rosselló i d'en Guillem de Cabestany. I vingué a Perpinyà, al Rosselló, i va fer que en Ramon de Castell Rosselló es presentés davant d'ell; el va fer agafar i li va prendre tots els seus castells i els va fer destruir, i li va prendre tot allò que tenia, i el va posar a la presó. I després va fer recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els va fer portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l'església; i va fer dibuixar sobre el monument com havien mort; i va ordenar que per tot el comtat del Rosselló, tots els cavallers i les dames els fessin aniversari tots els anys. I Ramon de Castell Rosselló va morir a la presó del rei.
La història del "cor menjat" que acabeu de llegir és un motiu folklòric oriental que es va estendre per Europa dels segles XII al XIV amb diverses variacions i atribuïda a diversos personatges. Encara actualment (2001) hem pogut llegir una entrevista a la propietària del castell de Peralada a "La Vanguardia" on diu el següent: P.- ¿Hay fantasmas en su castillo de Peralada? R.-Una de las condesas de Peralada, celosa, mandó asesinar a la amante del conde y le sirvió su corazón bien guisado. Al revelarle el origen de aquella carne tan sabrosa, el conde se desquició y se arrojó al vacío desde la torre... Y por aquí vaga.
Que la vida és falsa ho prova el fet que, segons consta en documents de l'època, Saurimonda, vídua de R. de Castell-Rosselló, es tornà a casar el 1210 i que Guillem de Cabestany apareix a les Navas de Tolosa el 1212. A més, el rei Alfons, que s'esmenta en les versions més llargues de la vida, era mort un any abans del casament de Saurimonda amb R. de Castell-Rosselló (1197).
D'aquest trobadors es conserven set cançons segures, una de les quals figura entre les més belles i repetides de la literatura dels trobadors: Lo dous cossire (La dolça tristesa), i dues d'atribució dubtosa.

- Copieu una cançó, busqueu el significat de quatre mots que no entengueu, feu-ne el comentari i justifiqueu la pertinença al gènere.

I
Si ai perdut mon saber
qu'a penas sai on m'estau,
ni sai d'on ven ni on vau,
ni que·m fau le jorn ni·l ser;
e soi d'aital captinensa
que no velh ni posc dormir,
ni·m plai viure ni morir,
ni mal ni be no m'agensa.
II
A per pauc no·m desesper
o no·m ren monge Jau,
o no·m met dins una frau
on hom no·m pogues vezer.
Quar trahitz soi en crezensa
de cella qu'ieu plus dezir,
que·m fa suspiran languir
quar ni franh ma convinensa.

III
Ja mai non cug joi haver
ni un jorn estar suau,
pos midons m'a solatz brau
ni me torn'en non caler.
No sai on m'aia guirensa:
com plus ieu pes e cossir
que·il pogues en grat servir,
adoncs creis sa malvolensa.

IV
A gran tort me fai doler,
qu'ieu sia pendut en trau
si ja segui autr'esclau
pos m'ac pres en son poder
ni fis endreig lieis faillensa;
mas sol aitan, so malbir,
quar la tem e n'aus ben dir
e quar li port benvolensa.

V
Per re no·m posc estener
qu'ieu no l'am et non la lau,
quar la gensor qu'on mentau
es, e non ment e dic ver;
ab que prezes penendensa
dels turmens que·m fai sufrir;
e si's denhes convertir
er complida sa valensa.

VI
Ieu soi aissel que no tensa
ab sidons, ni no m'azir,
ni·m sai de res enardir
mas de so qu'a leis agensa.

VII
E soi sel que fai semensa,
e sai celar e cobrir
miels qu'autre drutz, e grazir
qui·m fa secors ni valensa.

Traduccio:

I
Tant he perdut el meu saber
que a penes sé on sóc,
ni sé d'on vinc ni on vaig,
ni que em faig el dia i la nit;
i sóc de tal manera
que no vetllo ni puc dormir,
ni em plau viure ni morir,
ni el mal ni el bé no m'agraden.
II
Per poc no em desespero
i em faig monjo de Jau,
o em fico dins una afrau
on ningú no em pugui veure.
Perquè he estat traït en la confiança
d'aquella que més desitjo,
que em fa sospirant llanguir
perquè trenca el meu pacte.

III
Ja mai penso goig tenir
ni un dia estar tranquil,
ja que la meva dama em dóna tracte dur
i em menysprea.
No sé on trobar guariment:
com més penso i reflexiono
com poder servir-la al se gust,
aleshores creix sa malevolència.

IV
Amb gran injustícia em fa mal,
que jo sigui penjat d'una biga
si jo he seguit altra petjada
des de que m'ha pres en el seu poder
i no he comès falta contra ella
només això, això veig,
perquè la temo i goso parlar-ne bé
i perquè li tinc benevolència.

V
Per res no em puc estar
d'estima-la i lloar-la,
perquè la més gentil que es pugui dir
es, i no menteixo i dic veritat;
amb que prengués penediment
dels turments que em fa sofrir;
i es dignés penedir-se
seria perfecte son valor.

VI
Jo sóc aquell que no discuteix
amb la seva dama, i no m'irrito,
i solament sé atrevir-me
a allò que a ella li agrada.

VII
I sóc aquell que va sembrant,
i sé amagar i cobrir
millor que cap altre amant, i agrair
qui em dóna ajut i valença.

Justificació:

Una cançó en la qual el trobador, com és freqüent en aquest gènere, es troba totalment sotmès a la dama, que sovint no respon a allò que espera d'ella. En aquest cas, a més, Ponç d'Ortafà mostra la seva discreció: no explica a ningú qui és la dama que té el seu cor presoner.

Tòpics literaris i figures retòriques

2009-10-20T13:34:00.001-07:00

1.
Pues si tan breve se nombra,
de nuestra vida gocemos
el rato que la tenemos:
dios a nuestro vientre hagamos;
comamos hoy y bebamos, Hipèrbaton
que mañana moriremos.
CALDERÓN DE LA BARCA, El gran teatro del mundo

-Tòpics literaris: Carpe Diem i Fugit Irreparabile Tempus.

2.
[...] coged de vuestra alegre primavera Epítet
el dulce fruto,/ antes que el tiempo airado
cubra de nieve la hermosa cumbre [...]. Hipèrbaton
GARCILASO DE LA VEGA, Soneto XXIII

-Tòpics literaris: Carpe Diem.

3.
¡Qué descansada vida
la del que huye el mundanal ruïdo Epítet , Hipèrbole
y sigue la escondida
senda por donde han ido
los pocos sabios que en el mundo han sido! Hipèrbaton
FRAY LUÍS DE LEÓN, Vida retirada

-Tòpics literaris: Ubi Sunt, Locus Amoenus.

4.
Arriba la nit! Correm, festegem avui encara el placer Asíndeton
de tardor! Car plens són els cors, però curta és la vida,
i allò, amic Schmidt, que ens obliga a evocar el dia celeste, El·lipsi, Apòstrofe
no serem prou capaços de dir-ho amb paraules tu i jo. El·lipsi
F.HÖLDERLIN

-Tòpics literaris: Carpe Diem, Fugit Irreparabile Tempus

5.
Prou té per viure qui en modesta taula
posa amb nou llustre lo
saber dels avis:
mai li dissipen una son lleugera
sòrdides ànsies.
Què tants d’esforços per tan curta vida? Interrogació retòrica
Per què dins terres que altre sol fecunda
viure voldríem? Qui, deixant la pàtria,
fuig de si propi?
M. COSTA I LLOBERA, Horacianes

-Tòpics literaris: Fugit Irreparabile Tempus, Contempus Mundi.

6.
Cerqui qui vulgui pompes i alts honors, Al·literació
places i temples i edificis grans, Al·literació, Polisíndeton
delícies, tresors, que són germans
de mil pensaments durs, de mil dolors. Sinestèsia
Un verd pradell ben ple de belles flors, Epítet
un riu que banyi l’herba pels voltants, Paral·lelisme
un ocellet que d’amor vessi els plants Paral·lelisme
aquieta millor els nostres ardors.
LORENZO DE MÈDICI

-Tòpics literaris: Locus Amoenus i Beatus Ille.

Esquema lírica

2009-10-05T07:51:00.000-07:00

Aquest és el nostre esquema de la lírica:

La lírica fa servir:

-Vers: Cadascuna de les línies que componen un poema.

-Estrofa: Conjunt de versos que es relacionen mitjançant la métrica la rima i el sentit.

-Poemes: És la composició poètica formada per una o diverses estrofes.

Rima: pot ser

-Assonant: Entre vers i vers solament es repeteixen les vocals de la última síl·laba tònica. Ex: (...) si es mira / (...) en una altra vida.

-Consonant: Es repeteixen totes les lletres de al última síl·aba tònica.

Ex: Lliri blanc espolsa / i cau a la molsa.

Recompte sil·làbic

Consiteix en conata el nombre de síl·labes de cada vers. En català es compta fins l’última síl·laba tònica. Al fer el recompte síl·labic cal tenir en compte les pauses.

Quan llegim i fem una pausa interna rep el nom de cesura que divideix el vers en dues parts anomenades hemistiquis. Quan això sempre hem de fer el recompte sil·làbic com si el primer hemistiqui fos un vers independent del segon hemistiqui.

Llicències mètriques

-Sianlefa: Es forma un diftong unint la vocal final d’una paraula amb la inicial de la següent.

Ex: No pas l’atzar ni tampoc la impostura

-Elisió: Supressió en la pronúncia d’una de les vocals en contacte dins un mateix vers, bé perquè són dues vocals neutres o bé perquè la a o la e àtones són absorbides per una vocal tònica o una i o u àtones.

Ex: Clos segellat, oh perfecta estructura

-Sinèresi: Unió forçada en una síl·laba mètrica de dues vocals d’una mateixa paraula que no formen diftong. No és gaire freqüent en la poesia catalana.

Ex: I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.

- Hiat: Pronunciació en dues síl·labes distintes de les vocals en contacte de dues paraules contigües.

Ex: Déu és humà, Déu és germà

Tipus de versos

-Versos d’art menor: (La rima representada en minúscules) Monosíl·lab (1), bisíl·lab (2), trisíl·lab (3), tetrasíl·lab (4), pentasíl·lab (5), hexasíl·lab (6), heptasíl·lab (7), octosíl·lab (8) i octosíl·lab cesurat (4+4).

-Versos d’art major: (La rima representada en majúscules) Enneasíl·lab (9), decasíl·lab (10), decasíl·lab cesurat (4+6; 6+4; 5+5), hendecasíl·lab (11), alexandrí (12) i alexandrí amb cesura (6+6).

Benvinguts

2009-10-02T06:52:00.001-07:00

Benvinguts a aquest blog, començarem a escriure més quan hi hagi deures.